El Boig de la Ciutat.

Començant amb aquest títol tan horrible, escriure una petita idea que ja fa molt de temps que rebota dins el meu cap. La idea, és encara una idea, però m'atreu moltíssim, encara no se perquè. Aquí va:

Ell viu a Barcelona i amb 28 anys encara viu amb els seus pares. No seria tan greu si realment volgués viure amb els seus pares. De fet no sap ni tan sols si hi vol viure, no s'ho ha pogut ni plantetjar. Va estudiar com tothom, però no va trobar feina. Fa tan de temps que en busca que no sap quan en va deixar de buscar. Està cansat de que l'ataquin pel carrer, s'enriguin d'ell o que li obliguin de a sentir-se culpable o acomplexat. El no es especialment desefortunat en aquest sentit, mai ha estat lleig, però això no importa. Mai seràs tan guapo com el de la foto. Està cansat de tenir ganes de comprar, adquirir o aspirar. Sap que tot allò és mentida. Tal vegada, fa temps, la gent era ingenua suficient com pre creure-se'la o tal vegada no se'ls creia pero tenir altres coses en les que pensar li era igual. Però ara si que no tenien perdó. La gent ja no es tan ingenua com abans. No esteim adormits. De fet si. La majoria està adormida. Però ell no. Ell sap que li intenten vendre la moto en el sentit figurat, literal i toca collons de la paraula. Però bé, tampoc era tan greu. Va pensar que si volien que consumis, que gastes, que desitjas i que somias. Ell ho faria. Només esperava que, siusplau, ningú li volgues impedir. Tampoc estava demanat una tonteria. Estava convençut que ningú li posaria traves que no pogués superar. Serà fàcil. I sobretot, molt divertit.

Això és tot. Seguiré pensant per aquest camí. El text està escrit de dalt a baix sense repassar. Trob que és un sistema interessant perquè d'alguna manera t'en adones de que realment estàs buscant.
Està clar que el text no és ni un bon text ni tenim un personatge clar. El final és raro, però de alguna manera era el final que buscava. El nostre home té una mala hòstia dins que no la se la pot aguantar, però d'alguna manera, ell no en fa cap drama, només farà allò que li surti de les pilotes i ho farà com vol, sense plantetjar-se qui surtirà perjudicat, sempre amb una rialla. El dia que la rialla se li escapi, es quedarà en res. La rialla és l'únic que el salva. També m'he adonar de que d'alguna manera, abans pensava que el nostre personatge estava cabrejat amb la societat de cosum i aquestes coses, però al fons li és totalment igual. Ell demana siusplau que ningú li posi traves, però si no li posessin traves, seria totalment avorrit i no tendria cap sentit la seva missió. Ara veig més clar que abans que només té una falta d'atenció que no se l'acaba o que més bé acaba amb ell.
La millor manera d'acabar amb aquesta història seria que el nostre amic descobris ell mateix que la seva missió és una estupidesa, però fos una miqueta massa tard. També estaria bé que l'espectador es creies que el nostre amic és un antisistema super guai, i donar-li pel sac al final mostrant com la persona que ha estat recolzant durant la peli, és un puta boig. Me fa por donar una ideologia errònia o que no crec... No acab d'entendre per on vaig. Sempre he tengut por que la lectura sigui errònia. Ja m'ha passat amb dues històries més, revolucionari que la seva revolució acaba sent una merda, tenia sentiments amagats. Estic recolzant el sistema?

Me faig por.

Bona nit!