Trista vida de les idees.

Hola companys!

Ahir, abans d'anar a dormir, vaig pensar: "Fa temps que no tenc idees, quina puta merda!". Tot i que vaig jurar no preocupar-me pel fet de no tenir idees ja que sempre que he pensat això, tard o d'hora, m'han vengut noves idees i és que encara que tardés segles en que me'n vengués una de nova, estaria anys rodant les que tenc apuntates. A tot això encara li podia afegir un altre argument (possiblement el més vàlid): (amb veu fantasmagòrica.) "Les idees no són ni més ni menys bones... Són totes iguals! L'important és com les traaacteees!" El problema és que no soc idiota i el meu cervell ràpid com és per fer-me putades em contesta: "Cert és que totes les idees són totes igual de bones, el tema és que et motivin per poder-li dedicar el temps que necessiten". No podia negar aquesta clarividència (havia posat evidència però m'agrada més clarividència i encara que desconegui si està ben utilitzat, crec que ningú s'enterarà) però encara faltava el meu propi toc de gràcia: "I si mai trobes una nova idea que et motivi tant?" Així que ja fins els ous de pensar tonteries vaig decidir-me a crear una nova idea d'una manera totalment artificial.

Quan vols crear una nova idea és fàcil començar pel primer que veus i anar-te fent preguntes. Què hi ha dins la aquella capsa? La mà d'una persona. Perquè la dona de vestit vermell està tan interessada en ella? Jugant així, pots arribar a treure coses realment interessants (o pura basura). Tot i que aquestes tècnica sigui preciosa tenia el problema de que estava dins el llit amb el llum apagat i no veia res. Però encara que la llum estava a menys de 20 cm de la meva mà vagi decidir refusar (ni que fos una invitació!) aquesta tècnica i utilitzar la famosa i patètica tècnica autoreferent del metacreador. Què és la patètica técnica autoreferent del metacreador? Doncs senzillament la tècnica patètica que comencen tots els creadors autoreferent per crear alguna cosa quan no tenen ni puta idea de que fer. Perquè ens entenguem: soc guionista, he d'escriure un guió, no se de que escriure'l, Qué diuen els manuals de com escriure grans guions? Mira't a tu mateix i trobaras l'inspiració! I aquí surt la magnifica idea: "Ja se de que escriure'l! Escriure sobre un guionista que vol crear una guió i no sap que escriure! Patèticament autoreferent i autoreferent patètic.

Tornem al cas, el tema és que em vaig imaginar-me a mi mateix, assegut a un escriptori d'una habitació en blanc rodejat de les meves tonteries: bitxets de plastilina, dibuixos senzills, cartes, postits entre altres xorrades. Fins aquí tot bé, però em va sortir la freqüent paradoxa del metacreador autoreferent. Quina és la paradoxa del metacreador autoreferent? Doncs com el creador no té idees i és mira a sí mateix sense tenir idees, acaba tenguent sempre la mateixa historia, un guionista frustrat i sense idees. I res més. La estratègia que ara he pensat que potser seria possible és no tirar per el típic camí de imagianr-se el guionista sense idees sino el guionista amb un munt impresionant d'idees (i que ten conti una juas juas), tantes idees que no sap quina triar. Un altre dia escriure la història d'algú que mori d'èxit, com un endeví que endevina massa o d'un fútbolistaque va fer perdre la gracia del fútbol perquè era massa bo. La desgràcia de ser triunfador. (El gran futbolista de nin ningú volia jugar amb ell amb la pilota, era massa bo. La pregunta, com va arribar a ser tan bo? Un altre dia aquesta història.)

IDEA:
Tornant al cas, vaig seguir pensant per la idea de que el guionista que no té idees rodetjat de tonterietes que ell mateix ha creat per inspirar-se, pero res pareix salvar-lo. Però entre tanta frustració el nostre amic es queda dormit sobre l'escriptori. Mentre dorm, les idees cobren vida. La plastilina es mou, els dibuixos parlen entre ells, els postits intenten trobar-se amb els altres dibuixos... Tot això amb un alegre stop motion. Les idees estan tristes perquè veuen que el seu pare està desconsolat i cansat. Les idees, tan simpatiques com sempre han estat, fan una petita reunión on hi assiteixen totes les petites i grans idees, cap d'elles es creu més gran que cap altre. En aquesta reunió les idees parlaran sobre com poden ajudar al seu pare a trobar la historia que fa tant que ha estat buscant. Les idees pensen i pensen i van creant petites connexions entre elles, crean coses de la res, fins que aconsegueixen crear la gran idea. Un cop creada, les idees tornen al seu lloc i esperen que el seu pare es desperti. Un cop el seu pare es desperta, mira la gran idea que se li ha aparegut per art de màgia davant els seus ulls, la mira fascinat. Està eufòric. Entre tanta eufòria, agafa les antigues idees: el postits de les idees primitives, els homes de plastelina que servien de referencia i tots els dibuixos orientatius i les fa desepareixer.

Això seria la idea bàsica. Tenc moltes idees i gags que m'agradaria ficar, com l'home que està dibuixat als postits que va saltant entre post i post o l'home del paper que es torna de pastilina entre altres tonterietes (utlitzant els tresdificador creat per un home de plastilina). Serà totalment mut.

Possibles problemes amb le seves possibles solucions:

Com fer entendre que les idees ajuden al seu pare perquè s'apiaden d'ell?
Senzillament podriem fer que un home de plastilina toca el cap carinyosament del nostre creador.

Quins personatges seran?
Havia pensat ficar-hi de tot. Plastilina, homes de pals, dibuixos abstractes de tot. La problemàtica és que si tot és molt divers pot ser més complicat fer-ho cuadrar o que la idea es transmeti amb més claretat. De totes maneres m'encataria mesclar 3d i 2d perquè té un efecte realment guapo, tot i que això de que quedi bé no és un argument.

Quin tipus de creador serà?
Havia pensat que fos un guionista buscant una trama el problema és que pot ser poc visual. Estaria bé fer un dibuixant de cómics, el problema és que els dibuixos tendran que ser realment més complicats i el que vull es senzillesa. Em de tenir clar que està buscant el nostre amic creador.

Avui m'he plantetjat si realment val la pena fer una introducció tan gran de com he arribat a la idea però mentres pensava si valia la pena he vist que gracies a la introducció m'ha sorgit una nova idea, la del triunfador que fracassa de tan triunfador que és. Podria estar bé.

PD: El jugador de futbol que era tan bo, al pati de l'escola, quan feien equips per jugar a futbol ,varen acabar jugant a pedra paper tisora, qui guanyava s'emportava el gran jugador i segur que guanyava el partit. Va arribar un dia que varen eliminar els partits i varen limitar-se a jugar a pedra papaer tisora, total, qui guanyava a pedra paper, guanyava el partit si no eran tan imbecil el capità de no triar al gran jugador. Un dia es va arribar a olvidar que el pedra paper era per elegí jugadors d'un equip que antigament es jugava anomenat futbol i no el joc en sí.